Publicat a:
Melilla és el centre de la complexitat. La ciutat necessita una mirada com la de l’Eulàlia per ser compresa. Ella és una infermera barcelonina que cura els infants i joves que migren, sols, cap aquí. Mentre esperen, pels carrers, que arribi el futur
Possiblement, si algú s’imagina davant la tanca de Melilla, pregaria a tots els déus poder ser-hi en silenci. Veure-la en silenci. Sentir-la i ser ferit en silenci. Sense veus, sense soroll, sense crits de socors o d’ofec. Possiblement no hi ha més opció, possiblement no hi ha una manera agradable d’afrontar-ho. Malgrat tot, n’hi ha que d’entre la duresa d’unes mans cansades de fotografiar la misèria humana han sabut captar un punt d’empatia i entesa per fer d’aquest moment un tràngol més passable i alhora inoblidable. La terre vue du ciel, d’Armand Amar, ha passat a ser una banda sonora gairebé original perquè ara ja ningú no s’imagina que fos composada per res més que per recórrer, de nit i en cotxe, tot el perímetre fronterer de la tanca de Melilla. Corbes, rampes, baixades i un violí que amb violència empeny el cor perquè continuï bategant malgrat no ho vulgui. Atrotinat, cansat i completament descol·locat davant una màquina de matar confeccionada a cada mil·límetre per avisar algú que no és benvingut. Per prevenir, per espantar i per recordar que no hi haurà salt sense ferides.
L’endemà, però, Melilla torna a llevar-se. Torna a sortir el sol i torna a començar un dia de normalització en un mar de complexitat. Més de 25.000 persones entren diàriament sense permís per pernoctar a la ciutat però amb barra lliure per posar el seu granet de sorra al caos i la torre de babel que gairebé impossibilita una comunicació assertiva a cap banda. Amb un 46% de població cristiana i un 40% de musulmana, la fisonomia de la ciutat canvia a cada carrer, l’arquitectura, els sons i fins i tot les olors. 12 quilòmetres quadrats de complexitat amb 86.300 habitants.
El nom d’Eulàlia la delatava, però Melilla, d’entrada, no donava peu a creure en res, ni tan sols a imaginar-la.
La recerca d’una mirada còmplice que dins la seva complexitat entengui aquests carrers esdevé imprescindible i urgent. “Parles català?”, va preguntar, “doncs podem passar a parlar català, que sóc de Barcelona”, va dir després de 10 minuts al telèfon parlant en castellà. El nom d’Eulàlia la delatava, però Melilla, d’entrada, no donava peu a creure en res, ni tan sols a imaginar-la. Ella, militant de la vida, amb una acció directa en la revolució a l’ombra que té per pàtria des de fa 67 anys.
Una miopia compartida des de la talaia feia difícil baixar les escales de la platja de l’Alcazaba però una salutació amb el braç va acabar de confirmar que era ella. Allà. Sola. Amb uns joves que, segons la criminalització social i mediàtica constant, són perillosos. Ulleres de sol, roba de colors que mai abans ningú hauria conjuntat i una cigarreta rere l’altra.
Només l’Eulàlia recorda com es diu aquell nen. De fet, només l’Eulàlia recorda si té 11, 12 o 13 anys. Baixant les escales, a la dreta, abans d’unes altres escales que ja baixen fins la sorra, hi ha un mur que fa de barana. Alguns joves s’hi asseuen, d’altres s’hi recolzen. El petit el fa servir per donar l’esquena al món i clava els ulls en els petits maons de fang. L’oïda, però, no li és aliena i es gira en sentir xivarri en una llengua que no entén, que no és ni el seu àrab matern ni el castellà que aprèn amb accent andalús. I es gira. Es gira amb tanta força que el vent del privilegi enfonsa qualsevol persona blanca i amb papers, es gira sense mirar enlloc, sense voler veure res. I respira.
Els dilluns, dimecres i divendres, de dues a quatre de la tarda, l’Eulàlia ha instaurat part de la seva activitat a la platja de l’Alcazaba. Hi baixa amb jocs de taula, roba, sabates, berenar i la farmaciola. Quan hi arriba, ja n’hi ha que esperen, d’altres encara dormen després d’una altra nit vagant per la ciutat.
“Esto te rompe la cabeza”, li diu l’Eulàlia, “ya lo sé”, respon el petit. I torna a respirar dins la bossa.
El petit d’11 anys respira dins una bossa de plàstic impregnada amb cola. La seva infantesa és massa macabra per afrontar-la i aquella dosi d’evasió el fa evaporar-se com si pogués volar. El petit no ho sap, però enveja les gavines que volen sense ferides de les ganivetes, que podrien, si volguessin, anar a la península. “Esto te rompe la cabeza”, li diu l’Eulàlia. “Ya lo sé”, respon el petit. I torna a respirar dins la bossa.
L’Eulàlia duu una farmaciola màgica. Algú deu pensar que només hi ha antiinflamatoris, antibiòtics o tractaments de sarna, però no és cert. La bossa de l’Eulàlia guarda molts més secrets. Escolta, empatia, cures i un amor que costa trobar pels ecarrers de la Ciutat Autònoma. “Mama Olàlia”, li diuen els joves. “Mama Olàlia, sarna”, “Mama Olàlia, duele cabeza”. I així, cura per dins i per fora, perquè sense una abraçada, no hi ha pomada que freni la sarna.
“Aquesta és l’única manera que tinc de seguir-los la pista, de saber si estan bé, si han pogut creuar, si segueixen al centre de menors o els han expulsat. Amb l’excusa de fer d’infermera teixim un vincle de confiança que va més enllà de curar ferides”, confessa mentre apaga una altra cigarreta.
Melilla és perversió a la seva categoria de Ciutat Autònoma. Els carrers i les entranyes d’aquestes coordenades són un pou sense fons, un forat negre en que d’entre tanques i mar s’hi descobreix un Aleph de vides perdudes, injustícies insòlites i un oblit generalitzat que mata a cop de silenci. I en aquest triangle de les Bermudes, habiten persones sense origen ni pàtria, persones que fan dels no-llocs racons tatuats a la pell.
I mentre homes que taquen de feixisme els llibres d’història ocupen els noms dels carrers, dones sense por els trepitgen negant-se a un present que condemna la pobresa
Prop del port, rere la plaça dels Pescadors on una escultura d’una barca de pesca intenta ser més amable que l’estàtua de Franco uns metres enllà, una petita mesquita crida a la pregària cinc vegades al dia. Els carrers Santiago, Alfonso XII i Francisco de Miranda, donen peu a un no-lloc que cap mapa reconeix sense vista de satèl·lit. Allà, en aquell racó innombrable mancat de nom, concretament entre els finals de Francisco de Miranda i Alfonso XII, un mur atrotinat i brut rep cada nit, de diumenge a dijous, els joves que viuen als carrers de Melilla. I mentre homes que taquen de feixisme els llibres d’història ocupen els noms dels carrers, dones sense por els trepitgen negant-se a un present que condemna la pobresa. A canvi de cap placa, a canvi de res.
L’Eulàlia participa també del repartiment de sopar que es fa a la plaça de la mesquita: “abans ho fèiem al port, però la policia ha augmentat la vigilància de cara a les eleccions i ens han fet fora d’allà”. Estofat de llenties, sopa, formatgets, pa, fruita. El que sigui, el que hi hagi. El que aquell grup de dones hagi pogut preparar durant la tarda. 10, 20, 30 joves fan cua recolzats a la paret esperant que comencin a repartir.
Els joves hi són en cos però no en ment. La gran majoria han barrejat en una bossa de plàstic la desesperació, la frustració i la solitud. Així, i amb una mica de cola que arriba de Marroc, esnifen la poca esperança que els queda. Mirades perdudes en cossos d’infants i adolescents, pupil·les dilatades que no responen al nom ni a les salutacions. Mans esteses; llenties, pa, formatgets i una poma, tot plegat, amb regust de foscor. Un dia més, la ciutat dorm mentre els joves busquen cartrons i plàstics entre els que passar la nit i l’Eulàlia agafa el cotxe per tornar al seu petit refugi.
“El millor d’aquest pis és que té dues terrasses, una d’hivern i una d’estiu; depèn del dia, s’està millor a una o a l’altra”, explica des de la terrassa d’estiu. Té la veu ronca, segurament de tanta cigarreta, però la combina amb un bonic accent barceloní. La caseta als quatre vents on viu pertany a un matrimoni d’origen llatinoamericà i al primer pis, l’Eulàlia ha llogat una habitació amb lavabo i comparteix amb altres llogaters un menjador i una cuina. Per tot, paga 300 euros al mes. Des de la terrassa d’estiu, un petit barranc amb herbes i flors salvatges li regalen les vistes a la natura que diu que necessita. I l’esperança, des de la terrassa d’hivern, amb vistes al barri de la Cañada, allà on l’organització popular li ha donat més vida encara a cop de tambors. Guarda una ampolla de tequila per ocasions especials, i sovint s’escapa a la costa de Nador, on unes cabanes sense aigua corrent ni electricitat la fan desconnectar de la gàbia de Melilla.
“Jo no li he posat aquest nom, el vaig comprar que ja es deia Oliver, jo li hagués posat nom de dona”
“Jo no li he posat aquest nom, el vaig comprar que ja es deia Oliver, jo li hagués posat nom de dona”, respon mentre continua acariciant el canvi de marxa i parlant al cotxe amb veu suau i paraules dolces. La marxa enrere no funciona, malgrat ha pagat 200 euros a un mecànic per arreglar-ho. “Només cal tractar-lo bé, demanar-li les coses bé, aquest cotxe és com els humans, funciona amb una mica d’amor”, explica mentre continua demanant a l’Oliver que faci anar la marxa enrere.
No té pressa però sempre té una cita, viatja amb la serenitat de saber que en aquesta vida hi estem de pas mentre pren el timó del temps. L’Oliver va ple de bosses; material escolar, menjar, farmaciola, roba, sabates… Tot allò que necessita per les diverses activitats de les que participa des que viu a Melilla. Navega sense brúixola ni mapa per no topar-se amb cap línia recta traçada per ningú. “Ara sóc resident, m’agrada poder dir que ‘soy una ciudadana melillense‘, així la policia em deixa més tranquil·la”.
El poc temps que li queda lliure l’omple cercant contactes que puguin ajudar els joves. Que si un periodista que pugui facilitar una càmera per un xaval que vol fer un documental, que si un metge que pugui receptar pastilles per l’esquizofrènia, aquell policia que té entre mans la regularització d’un altre jove… I així cada matí, migdia o tarda. Les nits, després del sopar, són per desconnectar: “aquí necessitem una copeta abans d’anar a dormir, o riem una mica, o aquesta merda se’ns menja”. El dia a dia s’ha rendit al seus peus i no es compta en anys i mesos, és ella qui posa la mesura al temps.
Les nits, després del sopar, són per desconnectar; “aquí necessitem una copeta abans d’anar a dormir, o riem una mica, o aquesta merda se’ns menja”
Amb l’arribada del bon temps, l’Eulàlia decideix visitar la mesquita Sidi Guariach per demanar a l’imam que deixi fer ús de la dutxa als joves que viuen al carrer. Aparca al mig de la carretera i sense saludar, voreja l’entrada principal per la dreta de l’edifici sagrat, on apareix un pendent que cuida dels cossos que descansen sota terra. El cementiri musulmà més gran de Melilla també sent el seu espai coartat per una tanca espinosa, el voreja part del perímetre fronterer, que el separa d’un més antic cementiri en territori marroquí.
La mesquita és buida també de soroll, el raig d’aigua que surt de la font és l’única protagonista a les oïdes dels qui la visiten fora d’hora de pregària. Arcs de mig punt sostenen part del pes que carreguen les columnes, blanques com el sostre i les parets. També la cúpula lateral és blanca, llisa i només decorada per una sanefa que fa ziga-zaga amb rajoles d’un verd molt fosc del mateix to que les teules que cobreixen la teulada. Al blanc i verd se’ls suma un blau turquesa que pinta les baranes, les portes i els reixats de les finestres d’arcs de ferradura que mostren amb orgull el preciós pati interior amb bancs i piques de marbre blanc. Més a la dreta, un minaret que ressalta amb un beix que trenca la calma del blanc però sobre el qual hi torna a ser el verd fosc.
Entre el minaret i la tanca de la frontera, un passadís principal endreça a esquerra i dreta desenes de passadissos capil·lars que, amb molt poc espai, miren que tothom hi tingui un lloc per descansar. L’Eulàlia carrega galledes d’aigua i s’endinsa en un dels primers passadissos a mà esquerra. Mamadou Barry, diu la placa de marbre quadrada, 20 de juliol de 2001 – 20 de desembre de 2017.
Mentre treu les herbes a la tomba d’aquell desconegut, la llum del dia i la calma de l’ambient li remarquen les faccions d’anys i anys recollint pedaços de vida.
Malgrat la sorra és ben seca, les males herbes s’han apoderat de la tomba del jove de Guinea Conakry que descansa, si és que li tocava descansar, sota aquelles petxines que pretenen decorar el seu raconet de pau. L’Eulàlia les arrenca mentre explica que de tant en tant, s’acosta al cementiri per “posar-ho bonic”. No el va conèixer, el desembre de 2017, ella encara no era a Melilla però ha dut encara més petxines per omplir-ne la sorra. Mentre treu les herbes a la tomba d’aquell desconegut, la llum del dia i la calma de l’ambient li remarquen les faccions d’anys i anys recollint trossos de vida. Els seus cabells llisos ballen amb el vent, tallats a poc més d’un pam i grisos d’experiència a conjunt amb una pell d’arrugues de bellesa. Plecs gairebé traçats de forma paral·lela que esdevenen un mapa per entendre l’Eulàlia sense malgastar ni una paraula, per llegir com riu, com plora i com mira.
Silenci però ni una sola llàgrima, que la ràbia va per dins i calla per ser assumida i assumible. Calla també en Mamadou, enterrat sense consentiment de la seva mare i l’advocada que demanaven una prova forense per certificar una mort amagada rere 20 dies de coma en desplomar-se mentre el reduïa el personal de seguretat del centre d’acollida Baluarte.
I en aquest carrer sense sortida, ella reneix. La història, d’una forma estranya, és també la seva. Un 8 de març de 1952, un 8 de març, dia de la dona treballadora, en condició de classe i gènere. En condició de sororitat, internacionalisme i sobretot, en condició d’amor i de tendresa. Aquell dia va néixer l’Eulàlia. Un 8 de març que malgrat no saber-ho, i sense cap premeditació, va canviar la vida i els dies de molts joves migrants a Melilla. 67 anys. 67 anys plens de vida va fer el passat 8 de març enmig d’una onada de dones vestides de lila. Musulmanes, atees i cristianes van recórrer els carrers de la ciutat on la transversalitat de gènere era l’estendard que trencava fronteres invisibles.
Mala vida i un cop de cap, així resumeix la seva vida, la d’abans. “Una amiga meva em va fer seure un dia i em va fer veure que si no cotitzava durant 15 anys no tindria cap pensió. M’ho vaig prendre seriosament, i aquí estic, amb una pensió que no és molt però que és suficient”. Pensió i descendència en dues filles, dos fills i dues netes amb qui fa skypes per explicar com és la vida a Melilla.
Amb 15 anys treballats, molts d’ells a l’Hospital del Mar de Barcelona, l’esperada jubilació i amb ella la pensió, li permeten tornar a fer maletes. Després del sotrac d’un càncer que aconsegueix superar, l’Eulàlia va buidar un pis de records com qui buida una vida mentre sona Història d’un sofà d’en Feliu Ventura. Gots, tasses i roba de llar, perquè diu que li agraden molt les teles. “M’he proposat guardar també un màxim de 20 llibres, però en realitat en tinc més”, tot plegat, guardat en una autocaravana que no funciona però que continua plena de vida aparcada a un garatge del seu gendre. La vida li regalava, de nou, calma i llibertat, i amb elles va marxar a la granja d’una amiga, on hi va estar set mesos abans de viatjar tres setmanes a Suïssa, per visitar el seu fill. “Després d’això vaig decidir deixar València i marxar a Bilbo, la gent a Euskal Herria és plena d’energia i tenia ganes d’endinsar-m’hi”. És allà on l’Eulàlia coneix l’organització popular en defensa dels drets de les persones migrades, i és allà on s’anima a marxar amb la Caravana Obrim Fronteres en denúncia de la situació als principals punts migratoris d’Europa. “Van demanar qui volia fer un torn de tres mesos a Melilla i sense voler vaig aixecar la mà. Després de tres mesos, em vaig adonar que aquest era el meu lloc. Vaig tornar uns dies a buscar l’Oliver i ara Melilla és casa meva”.
L’Eulàlia ha fet un pacte amb la vida: coexisteixen per mútua necessitat. L’una viu sense doctrines i l’altra es dignifica si ella viu.
La complexitat dels carrers de Melilla la fan esdevenir incomprensible i irreal pels qui no entenen de grisos i assumeixen blancs i negres. Però la ciutat no coneix els extrems i barreja culpables i innocents entre dubtes i burocràcia mentre dia a dia moren somnis i esperances. Malgrat tot, les ulleres liles de l’Eulàlia fan de lupa i focus. Per conèixer, per entendre i per comprendre que la complexitat només existeix per ser desxifrada. L’Eulàlia ha fet un pacte amb la vida: coexisteixen per mútua necessitat. L’una viu sense doctrines i l’altra es dignifica si ella viu.
Amb una abraçada tímida de comiat, diu sense parlar que tant ella com Melilla, no en saben de dir adéu. El riure sec i burleta d’ambdues sentencien un fins aviat encegant aquells qui van atrevir-se a mirar amb menyspreu una ciutat que enverina en la cerca d’un futur.
