La vida no es podia digitalitzar. Ara sí, ara ho hem vist, sentit i patit. Ni zooms, ni jitsis, ni trucades telefòniques. Res no és igual que una abraçada. La família, les amigues, les companyes de feina… Aquella tribu que sosté la vida i que s’entén amb una mirada ara es difumina entre dubtes i pantalles.
Però de vegades, el gris de la incertesa agafa un to blau cel, les llibretes prenen vida i les càmeres enfoquen altres realitats. I en aquest tancament físic i emocional, a la Talaia ens ha arribat un regal tan esperat com oportú.
Diu l’Esther que és il·lustradora, però el que fa en realitat és màgia. I també ho ha fet amb nosaltres. Ens hem vist dibuixades amb més esperances i alegries de les que crèiem que ens quedaven i això és un regal. Estan sent i seran mesos durs, de moltes preguntes i de moltes pors, però arribaran també moments per traçar nous camins. Construirem noves talaies per observar i continuarem obrint fronteres a cop de càmera i llibreta.
I de fons, les gavines seguiran sobrevolant la llibertat.