Pròleg de la Sara Montesinos per al llibre “Migrar i resistir” de la Mònica Parra de Fotomovimiento publicat per Descontrol. Imatge de capçalera de Xavi Ariza, de Fotomovimiento, Sid, Sèrbia.
“No soc capaç d’acostumar-m’hi”, vaig dir el dia que em va enganxar plorant mentre assistíem arribades de barques a Skala Skaminea. “No t’hi acostumis mai, si ho fas hauran guanyat”, va respondre. I així, la gestió del dolor mai va ser fàcil, però vaig entendre que era legítima. També de la Mònica vaig aprendre que teníem dret a fer servir ulleres de sol malgrat fes núvol. Que teníem dret a agafar un avió de tornada si el cos necessitava dir prou. I que potser, només potser, havíem d’entendre que no era culpa nostra ni teníem poder per revertir la situació.
Quan vaig demanar a la Mònica que fes el pròleg de Petjades d’aigua i sal va somriure i va dir “el faré només si em promets que algun dia faràs tu el meu”. No sé si cap altra resposta m’hagués fet més feliç.
Ara, però, me n’adono que escriure és reviure i la barreja d’emocions m’envaeix i m’aterra de la mateixa manera que li deu haver passat a la Moni escrivint aquestes pàgines. Teniu a les mans un llibre únic, segurament això ho tenen en comú tots els llibres i segurament sigui precisament per això que canvien i es transformen en funció de qui i en quin moment els llegeixi. Però sí, teniu a les mans tot allò que la Moni us entrega, tot allò que ha volgut explicar-vos i fins i tot, entre línies, hi podreu sentir el dolor que encara amaga.
Han passat tres anys des d’aquell fatídic final de 2015 quan tres horribles naufragis van posar Lesvos en el punt de mira. I després de Lesvos va venir Idomeni, i Calais, i Eko, i Nea Kavala, i Vasilika, i tants altres pous d’horror que van ocupar sumaris de telenotícies entre números i desgràcies que anomenaven crisi dels refugiats. No. No va ser una crisi de refugiats. De fet, avui podem comprovar que no va ser una crisi, va ser una de les grans expressions d’aquesta Europa fortalesa que ven armes mentre es tanca rere murs. Una Europa que es protegeix de no sabem quina amenaça, una Europa que pretenia fer-nos creure que a la seva estratègia fronterera podíem anomenar-la crisi de refugiats.
Després de 2015 va venir 2016, 2017, 2018, 2019 i 2020. Les rutes migratòries han canviat però continuen sent no llocs on regnen les vulneracions de drets humans, la militarització del territori i el silenci. I entre tot l’entramat, sovint, ens obliguen a oblidar que hi ha persones. A Grècia vam aprendre moltes coses, algunes no les voldríem haver après mai, algunes ens perseguiran durant molts anys, però d’altres, d’altres ens van salvar la vida. Grècia ens va partir l’ànima en mil trossos que encara avui mirem d’encaixar, però també ens va ensenyar que en els pitjors moments apareixien Mòniques per recordar que als racons més hostils hi podíem trobar vida. I aquelles 385 passes tatuades al canell s’han dibuixat a d’altres punts, la Laura les compta a Bòsnia, l’Oriol les camina a Sèrbia, l’Eulàlia les cura a Melilla i en Gabriel les viu a Ceuta.
Potser era necessària una distància temporal per mirar les coses d’una altra manera. Potser ara tot se sent diferent veient l’Ahmed fer-se gran o la Beruin aprenent francès. També hi ha un abans i un després en veure l’Amer somrient en plena Festa Major i les ulleres de sol ara amaguen llàgrimes d’emoció que no són de ràbia. Malgrat tot, teníem i tenim una obsessió, la memòria. No ens podíem permetre l’oblit d’Argelers, no ens permetrem l’oblit de Vasilika i recordarem per sempre el nom de l’avi i el de la Rayan.
Aquest llibre, però, no seria el que és sense la mirada especial que el precedeix. Ningú millor que ella hauria pogut plasmar situacions tan humanes i esperançadores alhora. Per què? Perquè sempre tornava. Sempre. Permisos, vacances, caps de setmana, era igual. Ella tornava. I tornava amb una energia que mai ningú va saber d’on treia, amb més mans, més eines, més idees i més ganes per fer llocs dels no llocs. D’aquí allà, posant noms a les cares i històries a les mirades d’un estancament a les portes d’Europa que deshumanitzava espais i moments.
Heu vist mai un àngel amb els cabells de color taronja i les galtes plenes de pigues? Doncs esteu a punt de llegir-la. Gaudiu, indigneu-vos, escolteu i estimeu, si podeu, com ella ha estimat. Però sobretot, que d’entre la ràbia reneixin respostes populars com la llavor que ha fet créixer la Moni.
Gràcies, Mònica, gràcies per tanta vida.
