Eko385
Son 385 les passes d’un adult que separen la porta del camp militar de Vasilika, de la porta d’Eko. Cada dia des de l’agost de 2016 centenars de persones, sobretot menors, fan aquest recorregut per sortir de l’infern on una Europa, sorda, cega i muda els ha condemnat a l’eterna espera.
A Eko, es troben amb un col·lectiu de gent que s’han afegit a crear una comunitat solidària amb ells i per a ells, i precisament això és el que fa diferent a la comunitat Eko de moltes alternatives. Dins aquest grup, no hi ha diferències -a l’hora de treballar- entre voluntaris i refugiats, tots per un i un per tots.
El fred prematur entra amb ganes a Europa, i el camp militar de Vasilika no és un espai precisament de bon escalfar. Set pavellons els quals anomenen hangars, antic allotjament d’una immensa granja d’aviram, és tot el sostre que tenen les haimes on refugiats, àrabs i kurds en la seva majoria, s’allotgen.
Un número per l’hangar, un número per la filera i un número per la haima és el document d’identitat que Europa els ha donat.
Dins el camp hi ha poc a fer, poc per viure i poc de tot. Les condicions higièniques, sanitàries i humanament bàsiques són escasses, per no dir nul·les. La llum cau cada dos per tres, les dutxes són a l’exterior, el menjar és repetitiu i poc abundant… Aquestes són algunes de les característiques de la llarga llista que definiria la vida en aquesta presó on els drets humans no hi tenen cabuda. A més, una obsessió per l’estètica bèl·lica ho decora tot plegat. No s’escatima en filat d’espines, policia amb cartutxeres, uniformes i ostentació d’armament als voltants del camp. La suma de tot això confecciona una imatge massa semblant a d’altres de les que Europa ha dit avergonyir-se’n anys després.
Per pal·liar aquest ambient terrorífic que desgraciadament s’ha convertit en un “modus vivendi” de la gent que fuig del terror de les bombes, s’ha instal·lat a 385 passos del camp la comunitat Eko, a casa d’Alexandros. Papú per a la comunitat (avi en Grec), un antic treballador del bronze de mans i caràcter durs, ha proporcionat a la gent de la comunitat el seu taller i jardí a canvi d’un lloguer amable. Això ha fet que Papú s’hagi convertit en un dels pals de paller de la comunitat, i participi activament per assegurar que aquesta pugui dur a terme les seves activitats amb comoditat.
Així doncs, en aquests mesos de treball, la comunitat ha reinventat a casa de l’Alexandros fins a 7 espais diferents. A l’exterior la Eko Kitchen, el Comun Space (espai per acollir tot tipus d’activitats), la caseta de fusta (on es concentren les activitats pels més petits), la Eko Library, el Children Space, la Madrassa (escola) i un espai amb horts. A l’interior hi ha l’Oficce, el magatzem i una sala polivalent on es fan tot tipus d’activitats. Per més suma, l’estètica de tots els espais és agradable, els colors són protagonistes en la multitud de cartells informatius; l’edifici blanc, vermell i de cantonades arrodonides desperta simpatia, creant així un contrast abismal amb l’escala de grisos en que està immers el camp militar.
Eko és un espai on es preserva la dignitat humana en tots es aspectes. El dret a una educació bàsica, a portar la roba mínimament adequada al temps, a divertir-se i, per sobre de tot, el dret a pensar són les raons bàsiques que han portat a les voluntàries a abandonar una vida més o menys còmode al seu país d’origen (majoritàriament a Catalunya). A moltes d’elles se’ls nota l’experiència en espais de militància, d’organització i gestió de les relacions humanes. S’organitzen de manera oberta, igualitària i integradora, basant-se en el sistema assembleari per prendre decisions i afrontar situacions.
Precisament per això hi ha qui pugui pensar que Eko no és políticament correcte, que no segueix un guió preestablert del “manual del cooperant”. Però és que aquesta correcció no és la bandera sota la que treballa Eko, sinó que es va un pas per davant assegurant així complir de manera més efectiva els seus objectius. La comunitat Eko no és còmplice de dignificar els camps, sinó que és el pic i la pala que en tomba els murs.
Algunes de les integrants de la comunitat continuen relacionant-se amb refugiats que van treure de l’aigua a les costes de Lesbos i que van abrigar al camp d’Idomeni. El grau de coneixença, les relacions humanes i la confiança és molt superior a la d’altres projectes semblants.
El 8 de març de 2016, es tanca la frontera Grècia-Macedònia. És allà, sota una gasolinera de la companyia Eko Stations, on el primer grup de voluntaris -que a dia d’avui segueix actiu i al complet fent feina a Vasilika- dóna vida a l’únic projecte autogestionat per voluntaris i refugiats, i finançat única i exclusivament amb donacions d’entitats, associacions, plataformes i particulars.
El dia a dia a Eko és totalment variat i hi ha poca possibilitat de planificar-se, ja que les necessitats van i venen i varien constantment depenent de molts factors. Des del primer moment però, persones en busca de refugi i voluntaris van determinar com a prioritat l’atenció als més petits. Mantenir una educació bàsica i proporcionar espais al joc i a la imaginació són les bases en què s’assenta la comunitat. Alhora, tallers per a petits i grans, projeccions de pel·lícules, tertúlies, treball d’artesania i altres activitats han trobat el seu espai.
Trenquen la planificació les celebracions i esdeveniments de tota mena que es fan habitualment, ja siguin de tradició catalana com dels països d’origen de la resta de la comunitat.
Les festes que s’organitzen a Eko de tan en tan són la màxima expressió de l’objectiu primordial de la comunitat: rescatar un espai d’alliberament personal que ha estat totalment pres entre el vallat espinós. Les danses, la multiculturalitat i el respecte es reuneixen al voltant de les fogueres, i els més petits llencen contínuament la proclama “open the borders” al vent, esperant pacientment que algú, a algun lloc, la reculli i l’escolti.
Stanley Kubrick definia que la base per arribar a l’emoció de l’espectador era crear contrast entre la imatge i la banda sonora. Tots recordem les escenes de terrible violència a La Naranja Mecánica acompanyades per música clàssica agradable. És un contrast similar al que et provoca conèixer les condicions en que viuen les persones al camp de Vasilika, vers el seus somriures, cançons, proclames i inesgotable hospitalitat.
Eko com a comunitat fa un treball més enllà dels voltants de la casa d’Alexandros. Les entrades i sortides al camp militar per visitar les famílies estan a l’ordre del dia. I precisament en això es fonamenta la diferència amb altres organitzacions. Coses tan senzilles com que t’anomenin per el nom, que et preguntin per la família o s’interessin pel teu estat d’ànim són conceptes que la cooperació en les grans organitzacions no sempre contempla.
Tot i que les portes de Vasilika no estan obertes als voluntaris, la gent del camp ha procurat un parell d’entrades per la porta del darrere, perquè aquestes visites, que porten a converses tan necessàries com les qüestions de supervivència física, siguin possibles. Un tè llarg, una conversa distesa i que et convidin a entrar a les haimes, és possiblement aquella relació de la que refugiats i cooperants, malgrat la distància i les dificultats comunicatives, mai se’n podran desfer.
Precisament els comiats que suposen un trencament de les relacions forjades durant aquests mesos marquen, ara mateix, un dels moments més difícils. El govern reubica la gent en busca de refugi als voltants d’Atenes, per poder fer l’entrevista que els identificarà oficialment com a refugiats. Aquest fet provoca al voluntariat un cúmul de sensacions contradictòries i molt humanes. Acomiaden els autocars plens a vessar enmig de tristesa, sabent que en molts casos no en tindran més notícies, però satisfets de que aquests amics puguin fer un pas més i millorar sensiblement les seves condicions de vida. Sobretot estan satisfets per haver complert la promesa d’estar-se al seu costat fins que ells marxessin, que no els abandonarien a la seva sort i que ells els dirien adéu.
Aquest fet determina un futur incert per aquesta segona fase del projecte Eko, cal estar al costat amb la mateixa intensitat i respecte pels que encara no han pogut marxar de Vasilika, i esperar què passa amb aquest camp, que com molts indicadors avisen, amb tota probabilitat es tornarà a omplir de gent que necessitarà un Eko.
Els plantejaments de futur i opcions per una altra fase del projecte són nombrosos. El pronòstic general és que caldrà extendre Eko a altres punts del trajecte, a l’arribada de nova gent o a centrar-se en la multitud de persones que s’acumulen a Atenes. Inevitablement, l’energia dels voluntaris per donar el màxim d’ells mateixos també té un límit, i per mantenir la feina amb la mateixa intensitat cal descansar, però per sort de tots continua arribant relleu amb ganes de seguir estant a l’altre banda de l’espinat i a primera línia d’actuació.
Aquest relleu és necessari, els voluntaris que porten més temps sobre el terreny en són conscients. De totes maneres, una de les conseqüències més immediates que deixa petjada és la tornada. La majoria d’ells coincideixen en què mai s’està preparat per tornar, perquè d’alguna manera mai més es torna a la que es considera vida normal d’abans de marxar. Un cop es passi el primer dol dels comiats humans, quedaran gravades l’ADN d’aquests voluntaris totes les experiències viscudes i les conclusions que se’n hagin extret, i això passa factura.
El desequilibri de valors que troben quan tornen al seu país és tan abismal que s’han de preparar molt abans de fer aquest pas, acceptar que el fan, i trobar la tranquil·litat personal suficient com per fer-ho. Això implica que de la frontera grega no es torna trist, de fet poques vegades es té aquest sentiment. Es torna enfadat, molt enfadat.
A Grècia calen mans, però per sobre de tot cal la consciència de saber a què es dediquen aquestes mans. No sempre és útil desplaçar-se, amb la millor de les intencions, quinze dies per estar sobre el terreny. Aquesta és una responsabilitat que tothom que es plantegi la cooperació ha d’assumir. És important conèixer la diferència entre allò que ajudarà a solucionar el problema amb allò que el pot perpetuar en el temps. Com explica la Sara Montesinos: “quinze dies ben invertits a nivell de difusió a casa nostra, són molt més útils que quinze dies repartint roba dins un camp militar.”
Fan falta moltes més comunitats com la d’Eko, a molts llocs i en molts àmbits. El sistema ha induït que els grans poders considerin la vida humana com a moneda de canvi, i per dominar les masses han utilitzat com a gos d’atura, la por. Aquest valor de negoci que alguns han posat a la vida destrueix la dignitat de l’ésser per complet. A conseqüència d’això aflora per sobre de tots la gent valenta, la gent que creu en la vida i en poder canviar la història.
Amb sort, un dia s’estudiaran a les escoles projectes com els d’Eko, i aquell dia haurem sembrat la llavor per tenir un futur millor.
