Assentaments
confinats al mar de plàstic
Més de 4.000 persones viuen als assentaments entre els hivernacles dels voltants d’Almería. Un mar de plàstic i de silencis que tapa vulneracions de drets humans també en època de coronavirus.
Les arribades de persones migrants al sud de l’Estat Espanyol no són un fenomen que comença al mar i acaba als ports. Més enllà de les rutes en origen, les persones que arriben s’enfronten a infinits murs socials, burocràtics i laborals.
Als voltants d’Almería, Níjar i El Ejido, més de 30.000 hectàrees conreen fruita i verdura sota el plàstic dels hivernacles. Tomàquet, síndria, carbassó i altres aliments que sovint acaben a plats del nord d’Europa, creixen entre la bestial explotació laboral d’aquest mar de plàstic. Als voltants dels hivernacles, més de 4.000 persones malviuen en els més de 50 assentaments de xaboles i antics magatzems abandonats.
Camins i carreteres sense asfaltar esdevenen un laberint entre plàstics, brossa i pintades per la llibertat de moviment i contra l’explotació laboral. Sense direcció ni simetria, l’ecosistema d’hivernacles tapa de silencis una de les vergonyes més grans a l’Estat Espanyol.
Aquesta vulneració de drets a la zona fa més de vint anys que es produeix, i la crisi del coronavirus ha multiplicat exponencialment els riscos i perills per les persones que ja patien diversos tipus de violències.
En Bakari, amb qui hem acordat fer servir un nom fictici per seguretat, és l’únic dels seus companys que té papers i continua treballant aquests dies. Viu amb 8 o 10 persones més, depenent de la temporada, entre quatre parets que s’aguanten a un dels assentaments prop de San Isidro.
Prop de 500 persones viuen amb cabanes construïdes amb plàstics i palets en aquest punt del mapa sense localització i amb només un punt d’aigua que abasteix tots els treballadors.
A la feina, però, es continua sense material preventiu com mascaretes i guants, facilitant els possibles contagis.
La matinada d’un 1 de gener, en Bakari va saltar la tanca de Melilla en un intent de cercar una vida millor a Europa. Quatre anys després, ha aconseguit regularitzar la seva situació a través de l’arrelament social i treballant en un dels hivernacles propers a l’assentament on viu. A la feina, però, es continua sense material preventiu com mascaretes i guants, facilitant els possibles contagis que posteriorment es multiplicarien degut a les males condicions de les vivendes.
Al poble tot és tancat, i malgrat la Creu Roja ha fet visites informatives sobre el covid-19 i la necessitat d’extremar les condicions higièniques, no hi ha ningú que els atengui a nivell mèdic ni tampoc que ofereixi suport logístic per aconseguir aliments. Sense documentació i amb pressió policial degut al confinament, sortir al carrer a comprar i treballar és un risc que no poden córrer per por a la deportació.
L’organització popular, però, continua organitzada des de diversos espais com el Sindicato Andaluz de Trabajadores, el SAT o l’espai La Resistencia, a Almería, que han decidit sumar-se a la campanya #NadieSeQuedaAtrás.
Altres treballs de l’Agència Talaia sobre assentaments a Almería:
Frontera sur: la vieja idea de la falsa Europa
(Publicat a El Salto el 18 de desembre de 2018)
Atrapats al mar de plàstic després de creuar l’Estret
(Publicat al Diari ara el 10 de novembre de 2018)
