18+1
un jovent que camina
Les dades oficials parlen de més de 3.000 joves no acompanyats a Catalunya, però qui són? Què n’opina l’Aziz de ser un número més? Què diu la Yamna sobre el racisme? La sèrie documental 18+1 pretén ser un espai de diàleg i d’escolta, deu capítols temàtics per conèixer aquests joves que no són un acrònim, que tenen rostre, nom i sobretot, veu.
Què és el que més els agrada de Marroc? Quan i per què van decidir marxar? Com s’esperaven que seria Europa? Com és el seu dia a dia? Què opinen del racisme a Catalunya? Són moltes les preguntes que mai ningú no els fa, obviades rere titulars i estigmatització.
Un jovent que camina pretén fer-se lloc al país on ha arribat. Centres, DGAIA, tuteles i papers, però què passa el dia que les joves fan 18 anys? Després d’un trajecte migratori durant la infància i sense referents familiars, els murs invisibles d’Europa tornen a imposar-se.
El Marroc:
Malgrat la proximitat geogràfica, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol es coneix ben poc la situació política i social al Marroc. Quines possibilitats de futur hi ha en aquest país tan proper? A través de les reflexions dels joves que han marxat i d’altres persones que analitzen part del fenomen migratori, coneixerem els motius pels quals milers d’adolescents han abandonat el seu país jugant-se la vida a l’Estret de Gibraltar.
El camí:
Al sud de l’Estat espanyol, hi ha rutes marítimes per a les persones que migren: les Illes Canàries, l’Estret de Gibraltar i el Mar d’Alborán. A més, des de Tànger, Ceuta i Melilla, desenes de ferris diaris també són una possibilitat per arribar a la península Ibèrica. Alguns joves expliquen com són aquestes rutes clandestines, quina diferència hi ha per nois i noies, i com i on van després d’haver creuat el mar Mediterrani.
La vida fins als 18:
Els joves que han migrat durant l’adolescència mentre són menors d’edat entren a formar part d’una tutela per part de la Generalitat i la DGAIA. El programa implica la residència en centres de menors amb desenes de joves de diverses edats i procedències. Aquests centres, sovint oberts d’emergència a causa de la poca previsió, són gestionats per empreses privades sota el paraigua d’un sistema que no s’adapta a les necessitats dels joves.
Després dels 18:
La manca d’opcions i possibilitats per a després de fer els 18 anys fa que molts joves hagin de malviure als carrers o okupar pisos buits per tenir un sostre. Aquesta situació, sumada al fet que no se’ls permet treballar de forma legal, condemna nois i noies al no-res. El carrer és la primera gran trava per a la continuació de la formació, la realització laboral i l’estat emocional dels joves.
Expectatives vs realitat:
Les expectatives generades per la globalització, els mitjans de comunicació, les xarxes socials i altres persones migrants han creat un somni europeu allunyat de la realitat en relació a la situació dels joves. Les facilitats que esperaven no deixen d’esdevenir traves a la seva situació i sovint carreguen la frustració de la dificultat de començar una nova vida.
Racisme:
Diu en Mostafa Shaimi que el racisme és un eix vertebrador de la nostra societat així com ho són el masclisme o el classisme. Què n’opinen els joves? L’augment del discurs racista i la criminalització per part de mitjans de comunicació esdevenen una gran trava en l’arribada i l’intent de formar part de la societat.
Organització popular:
Des del 2016, la societat catalana ha fet una clara mostra per l’acollida de persones refugiades, tot i això, la gran majoria de persones que han arribat ho han fet per rutes il·legals. És per això que molts dels col·lectius han fet virar la seva activitat cap al suport a persones migrades en general, sense distincions. Dels vincles i diferències amb la institució i les organitzacions no governamentals, en queda l’organització popular com a resposta.
Referents:
El suport emocional ha esdevingut també un pilar bàsic entre les necessitats dels i les joves. La Nasira, en Karim, en Mostafa o l’Ilyass són considerats referents per a moltes. Com carreguen amb aquesta responsabilitat? Es tracta de compartir codis comunicatius o també hi ha intrínsec un racisme aparentment invisible?
Futur i somnis:
Si bé l’adolescència és un moment per somiar i dibuixar un camí a seguir, el jovent que han migrat sol troba barreres com la burocràcia o el racisme que disten molt d’un futur d’oportunitats. Tot i això, continuen tenint molt clar que l’únic objectiu del seu trajecte migratori era una vida digna.
Un jovent que camina:
I de l’aposta, el diàleg entre cinc joves. On va el jovent quan camina? Què veu el jovent quan mira? Aquest final de 18+1 és una conversa, són somriures, diferències, similituds, desigualtats i interès. Són oportunitats compartides i robades que es troben rere els murs. Un jovent que camina és un jovent que avança. Vingui d’on vingui.
18+1 ha estat un procés d’aprenentatge col·lectiu amb joves i acompanyants que pretén esdevenir una eina de sensibilització i antiracisme necessària per una acollida real i honesta.
A més, deu músics i grups han col·laborat amb el projecte amb la cessió d’un tema que protagonitza cadascun dels capítols. Han participat en aquesta cessió Babylone, Tribade, Xavi Sarrià i el Cor de la Fera, Jordi Savall, Koers, La Raíz, Judit Neddermann, Mireia Vives, Roc Casagran, Borja Penalba i Roba Estesa.
Des del 3 de febrer, cada dia es publicarà un capítol nou fins al dia 14, en què culminarà la presentació de la sèrie documental. 18+1 ha estat un compromís ferm per part de l’Agència Talaia a nivell de recursos i temps. A més, s’ha decidit compartir de forma lliure i gratuïta 18+1 entenent el projecte com una eina transformadora en un exercici d’escolta i respecte.
18+1 és una sèrie documental de l’Agència Talaia amb la col·laboració de la Directa. El projecte, guanyador dels Premis Carles Rahola 2019, ha estat realitzat amb el suport de Girona Acull, el Col·legi de Periodistes, el Consell de Cohesió Social de l’Ajuntament de Girona, Dipsalut i la Diputació de Girona.
Amb el suport de:
Anterior
Següent
