El 22 d’agost de 2016, la Joana Soto escrivia un correu des de Pagès Editors proposant de tirar endavant un llibre sobre la nostra experiència a Grècia, als camps de persones en cerca de refugi i sobretot al voltant de la Comunitat Eko i la família que en va néixer d’aquell horror.
Aquell mateix 22 d’agost s’esdevenia un abisme de por, responsabilitat i necessitats diverses d’explicar, de vomitar, de narrar i de demanar perdó per uns records que no volia mantenir.
Mesos després, la pàgina en blanc i l’aixeta de les paraules tancada. Un nus a la gola i una negació total per sentir, per assumir, per abraçar un dolor que no volia meu. I davant l’angoixa, molt a poc a poc, una sèrie de fotografies narrades van anar prenent forma de pàgina i aquells records odiats van poder ser, més reals que mai, una part de mi que necessitava assumir i afrontar.
Vaig tenir la sort de compartir aquest camí amb en Samuel Nacar, periodista i fotògraf que descriu com ningú aquells llocs que van ser casa nostra. Paraules amb què disfressa de durícia les emocions i el dolor, fotografies que recorden les retines que allò era real.
Vaig tenir la sort de compartir aquest camí amb en Samuel Nacar, periodista i fotògraf que descriu com ningú aquells llocs que van ser casa nostra.
Petjades d’aigua i sal és un àlbum de fotografies narrades des del record. Un recull de moments, llàgrimes, ràbia, alegria i contradiccions. Són les marques d’una crisi migratòria provocada, ignorada, silenciada i deshumanitzada. Són petjades d’un mar que mai no va tenir culpa de les vides que s’empassava. També són els errors i els encerts d’unes voluntàries que sense saber on anaven van quedar estancades entre la vergonya i la tristesa. Però també entre l’aprenentatge, la solidaritat i la necessitat de no mirar a una altra banda.
Aquestes pàgines van ser escrites per no oblidar, per buidar, per curar i per volar. Perquè del dolor neix la supervivència i amb ella l’esperança, però ni oblidem ni perdonem.
Que els seus noms no s’esborrin de la història, que aprenguem a viure amb el dolor d’haver-nos atrevit.