La tanca de Melilla, a la frontera sud de l’Estat espanyol, és un espai des d’on es fa difícil informar. Foto: Martí Albesa
De nou en un avió tornant de Frontera Sud, aquesta vegada amb la necessitat de fer alguns apunts, algunes denúncies i també algunes demandes. Són moltes les coses que passen pel cap en aquestes butaques de tornada a casa, justament en aquell moment en què et preguntes si hauries d’haver agafat aquest avió.
Publicat el 5 de juliol de 2019 a:
Ja fa trenta anys de la cobertura del primer naufragi a l’Estret de Gibraltar, trenta anys de la primera imatge que documenta arribades de persones migrants a l’Estat Espanyol. I ara, l’any 2019, què està passant? De tot: la Frontera Sud ha esdevingut un triangle de les bermudes on els drets humans es violen d’una manera flagrant. Ceuta, Melilla, Algesires, Tarifa, Almeria… qualsevol punt fronterer és un pou d’injustícies que esfereirien qualsevol persona arreu de l’estat.
I nosaltres? Quin paper hi juguem? Som molts i moltes les periodistes que seguim projectes migratoris o que hi posem el focus al voltant; origen, ruta, trajecte, destinació… Tot i això, continua sent difícil treballar a certs llocs, i sobretot, continua sent difícil treballar sense saber si algú apostarà per aquell material que hagis aconseguit.
Parlem de persones. Sempre i en majúscules. Persones que tenen uns drets, una integritat i un poder de decisió. Persones que no són mercaderies, no són atrezzo als nostres mars ni números per a titulars.
La militarització de les fronteres, i per tant de la Frontera Sud, afecta directament la feina periodística. D’una banda, els permisos passen a ser oficials; Policia Portuària, Guàrdia Civil, Policia Nacional i altres cossos armats que decideixen si pots o no fer la teva feina en funció, evidentment, dels interessos del dia. Així, l’Estat posa en evidència quina n’és la gestió; com, quan i quant s’ensenya. Com es mesura la comoditat a l’hora de treballar decidint entre amagar-se rere uns matolls per fotografiar la tanca de Ceuta o haver de passar un matí amb un Guàrdia Civil fent ruta per la tanca de Melilla mentre continua dient que s’han tret les ganivetes que estàs fotografiant?
Aquesta militarització impacta també en la comunicació de Salvament Marítim. L’apagada informativa del passat desembre ha provocat que sigui gairebé impossible seguir el flux migratori de l’Estret i el Mar d’Alborán. Als treballadors se’ls ha prohibit parlar amb la premsa i les torres de tràfic es neguen a donar informació. La comunicació oficial juga perversament amb el llenguatge canviant “pasteres” per “embarcacions sobrecarregades” o “salvar” per “interceptar”. Així, la comunicació oficial i institucional esdevé hermètica i infranquejable per disfressar de silencis les trampes d’Europa.
Malgrat tot, i sense tenir encara la fórmula màgica per a la rendibilitat de tot plegat, considerem imprescindible seguir al peu del canó. Si bé no preteníem ser el quart poder, sí que aspirem a posar un granet de sorra contra tanta violència. És per això que creiem que calen més periodistes a les fronteres i no només físicament, no solament per escriure o fotografiar, sinó també des de les redaccions; per decidir que sí, que ho traiem, que ho publiquem, que apostem per no ser còmplices del silenci, que decidim explicar. Decidim denunciar.
