Imatge de la campanya de micromecenatge ‘La Lluita Continua’, que vol recuperar la memòria de Guillem Agulló. Foto: La Lluita Continua.
La matinada de l’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló moria a ganivetades a mans d’un grup de feixistes a Montanejos (Alt Millars). Avui, el moviment popular s’organitza a través de la cultura i el periodisme per recuperar la seva memòria i la de tantes d’altres amb la campanya “La lluita continua“, partint del “Manifest per la Vida” que ja suma prop de 1.500 de adhesions.
Publicat el 27 de gener de 2020 a:
Durant quatre anys de carrera, i amb breus però intenses incursions de Francesc Burguet a la dissidència, l’objectivitat ha estat una mena de maleït tresor inculcat. Com tot, després de l’acadèmia i la culturització, toca desaprendre i entendre que el periodisme era quelcom més que l’objectivitat. La memòria històrica no era només un dret col·lectiu, era un deure i també una responsabilitat. En això, com tantes altres vegades, el gremi va suspendre. Calia cridar-ho alt i clar. Als titulars, a la ràdio, a la televisió, arreu. La mort de Guillem Agulló va ser un assassinat feixista dissolt en una memòria impune, imposada amb titulars que parlaven de “baralles entre joves” i de “grups oposats”. Ara, 26 anys després, un equip de producció encara ha de parar un rodatge per pintades que criden ‘Sieg Heil SS’ a les localitzacions.
A dia d’avui encara trobem companyes de feina que parlen de constitucionalistes o nostàlgics per l’al·lèrgia a dir les coses pel seu nom. I el periodisme, malgrat pesi a les facultats, és subjectiu i intencionat. A una banda i a l’altra. No és deixadesa, és intenció; dir o amagar. És honest reconèixer que la professió pot remoure consciències i és sincer assumir que de tant en tant es poden guanyar batalles, perquè el periodisme, per a moltes, era i és una forma de vida i lluita.
La cultura i el periodisme s’han unit en una aposta col·lectiva per la recuperació de la memòria. El periodisme es transforma i aquesta iniciativa mediàtica es nodreix de diverses eines per remoure un passat que carreguem a les esquenes. L’escriptora Núria Cadenes publicarà aquest febrer, de la mà d’Ara Llibres i al segell Amsterdam, el llibre Guillem, una immersió en el sumari del cas, la cobertura mediàtica que se’n va fer als 90 i l’entorn familiar del jove antifeixista. El director Carlos Marqués-Marcet estrenarà a principis d’estiu el film La mort de Guillem, sobre l’assassinat i la lluita de la família. La pel·lícula serà produïda per les productores Lastor Media, Batabat i SUICAfilms, en col·laboració amb Compacto, Propaganda pel Fet! i el Barnasants.
També des del món de la música han volgut bolcar-se a la campanya, i entre el març i l’abril Barcelona i València seran escenari dels concerts per la vida en homenatge a Guillem. Més d’una dotzena de grups donaran suport i altaveu a la iniciativa. També el debat i la conversa prenen partit. El cicle de debats on són protagonistes el periodisme i el feminisme es duran a terme entre el febrer i l’abril i posaran sobre la taula les accions col·lectives necessàries en moments de cordó sanitari. Per últim, i també en una aposta periodística, la campanya pretén reprendre i actualitzar el web Crims d’Odi, una investigació duta a terme pels companys de professió Miquel Ramos i David Bou per la dignitat de les víctimes del feixisme.
La campanya ha recollit més de 130.000€ dels 100.000€ que demanava via Verkami amb les prop de 2.500 mecenes que hi han donat suport. Una vegada més, la memòria col·lectiva s’organitza per finançar projectes periodístics i culturals pels quals cap gran grup empresarial del món de la comunicació apostaria. I no, no és deixadesa, és intenció; dir o amagar.