Aquest article ha estat publicat en la segona edició de MarESSme, el diari de l’economia social i solidària de la comarca del Maresme que podeu descarregar-vos aquí.
Jornades online, formacions online, reunions online, trobades online… Fins quan? És la gran pregunta, el gran buit i un dubte immens que ens fa voltes al cervell mentre mirem de seguir respirant sota l’aigua en aquest context estrany d’incertesa com a ‘leitmotiv’. I no en tenim ni la més remota idea. No sabem quan serà, ni com serà el dia en que caminem sense mascaretes i fem abraçades a qualsevol amiga, tieta o companya que trobem pel camí. En realitat, més que el com o el quan, el que ens aterra profundament és el pensament de si realment això passarà. Si tornarem a allò que eren les nostres vides. Tornarem?
No ho sabem, i llavors... l’abisme.
Un abisme que espanta i paralitza, que angoixa i ens fa mudes. I n’hem de parlar. N’hem de parlar perquè fa mal, perquè si girem el cap i mirem les companyes del voltant serà molt fàcil entreveure’n la tristesa i la por. Estan allà i és important. Obviar aquesta realitat no només afavoreix la societat individualista en què vivim, i que s’agreuja, sinó que augmenta aquesta tristesa de forma exponencial des de la solitud. I això, amigues, no ens ho podem permetre. Per res del món.
Parlem-ne. Tristes però juntes.
Tinc una amiga a qui aquesta pandèmia l’ha connectat d’una manera estranya amb la mort, i una altra que és justament ara quan el mantra de la maternitat i la seva edat l’estan ofegant. També tinc un amic que veu que l’accés a l’habitatge l’expulsa de la comarca i una cosina que en nom del capitalisme no té temps per ballar zumba. I ens hem de mirar a la cara, reconèixer-nos les llàgrimes i la pressió al pit. Sense això, serà impossible que ens agafem de les mans per continuar caminant. Però ho farem. I trepitjarem fort, al fang, com sempre. Resilients i resistents. I en femení.
I l’ESS?
L’Economia Social i Solidària també, perquè vam decidir posar la vida al centre i la vida eren també els nostres projectes personals i col·lectius. Associacions, entitats o cooperatives on ens hem deixat la pell, les hores i la son en un intent de construir bastions de contrapoder en un ecosistema econòmic que sumi a la transformació social. I si la vida trontolla, tot trontolla. Ni nosaltres ni les persones que ens envolten deixarem de menjar verdura, d’aprendre a ballar, de gaudir de la cultura, de llegir, de comunicar o de jugar. Perquè mentre una planta carbassons l’altra comunica, i mentre una acompanya l’altra cuida, i una balla i després juga. I ens necessitem. No només ens necessitem sinó que volem seguir gaudint les unes de les altres i per això, ara més que mai, cal que cuidem les unes de les altres. I serà cuidant-nos a nosaltres com aconseguirem cuidar aquest teixit cooperatiu i associatiu tan bonic que floreix a la comarca.
I així, primavera.
Comença un nou curs amb sensacions estranyes, tot és estrany excepte la coneguda corrent de la productivitat que continua empenyent com si res no hagués passat mentre moltes voldríem parar i cridar. Però un nou curs és també un nou inici, i si ho volem, una nova primavera. Sort tenim d’aquest Maresme on, d’una manera o altra, sempre surt el sol. Arriba setembre i amb ell nous projectes que neixen i altres que es consoliden, noves fires, jornades i dies mundials que celebrarem i vindicarem com si no hi hagués demà. Perquè durant uns dies, vam creure que no hi havia demà, i arriba el setembre i les escoles i les places tornen a cridar vida i tenim clar, claríssim, que hi ha un demà que és nostre.
Recuperarem el 2020.
Entre bromes i memes parlem d’un any que ens han robat, que ens ha desbancat. Un any en que si una força alienígena aterrés al planeta terra no aconseguiria sorprendre’ns. Però sé, i sabem totes,
que li podem donar la volta. I ho farem. Ho farem deixant-nos la pell en una presencialitat inclusiva que no deixi ningú enrere amb zooms i jitsis, ens trencarem el cap entre protocols de seguretat, limitacions de persones, gel hidroalcohòlic i intentant entendre per què és tan difícil dur ulleres amb mascareta. No donarem per perdut aquest any, no només perquè no vulguem sinó perquè no sabem donar res per perdut. I seguim, seguirem, llaurant llavors per una altra economia que, no només és possible, sinó que ja existeix.
Tenim ple de plans!
I què, i què? Què fem aquest any? Arremangar-nos, com sempre. Tenim desenes de milers de plans per aquest curs. Des de les cooperatives, des de les entitats, associacions, ateneus i fundacions. Des d’arreu. Que ningú no es quedi enrere ha de ser l’objectiu col·lectiu. I per sobreviure, feminisme, ara i sempre. Feminitzem els espais, entenguem-los de maneres diferents, ampliem mirades i perspectives. I aquest any, pensem en totes, perquè volem un ateneu més divers, amb més punts a la comarca, més melanina i més oportunitats. Recuperem els espais de reflexions col·lectives, investiguem sobre la regularització de persones migrades, piquem a la porta del petit comerç i recorrem la platja de Montgat fins a Malgrat. Volem ser una alternativa real a aquest sistema econòmic que mata.
Cuidem-nos, però no com a eslògan.
Ara sí, prou de ‘banners’ publicitaris, de campanyes amb fal·làcies que no materialitzem. No és un eslògan, és l’única llum al final del túnel. No tenim més opció que, de veritat, posar la vida i les persones al centre. Escoltem-nos, estimem-nos i abracem-nos, si us plau. Cap més correu sense un “com estàs” i cap més whatsapp sense icones de colorins. A la que cuina, la que cria, la que serveix, la que grava, la que neteja, la que gesta, la que escriu, la que canta… a totes. De tot això, o en sortim juntes o no en sortim.