I aleshores em quedo sense aire.
Et miro les mans escamades, llaurades pel temps.
M’esforço a imaginar i faig veure que ho entenc.
Quina vergonya mirar-te.
Claves en mi els teus ulls cansats i acaricien la meva consciència.
Què cruel.
Em calmen.
Et demano a crits de silenci que em perdonis.
Et confesso que en sóc còmplice, que ho tornaré a ser.
I ho fas, em perdones.
Marxo ofegat d’ànsia, i tu et quedes.
Em falta l’aire per parlar-te, i a tu només et faltarà si algú et prem la gola amb les mans.
És tanta la que tenim els altres, que viuràs sempre lliure de culpa.
I en tindràs ganes, moltes més que jo.
Has decidit viure quan el món ha decidit matar.
